Cronologia

  • Orígens de Sant Climent

    Els orígens de la població són incerts, però davant l’existència de la via romana que porta de Vilartolí a Espolla, de la qual, cal suposar, sortia una ruta que portava al coll de Banyuls, essent aquest camí una connexió directa amb el pas de la Jonquera, sembla que la regió i fins i tot la vila disposaven d’assentaments romans estables.

    A nivell arqueològic, a prop de Vilartolí en l’indret anomenat l’Olivar del Mut, es trobaren peces ceràmiques d’època imperial amb un cert primitivisme fruit de la influència indígena. Aquestes peces són prova dels vestigis d’un poblament romà.

    La població de Sant Climent neix com una plaça forta emmurallada pel seu caràcter defensiu en el límit entre les terres d’influència musulmana amb les d’influència cristiana; la fundació dels pobles de la serralada s’atribueix al monestir de Sant Quirze de Colera, encara que, de fet, aquests dominis pertanyien a Sant Pere de Rodes, el monestir més antic i important de la zona, que en delimità la propietat mitjançant delmes i diferents epístoles de propietat.

    A l’Arxiu Ducal dels Medinacelli, s’hi troba un document de l’any 998, un dels primers en què es fa referència a la població.

  • El nom del poble

    Acceptat el pes dels monestirs en la refundació de molts poblats romans i íbers de l’Albera que passaren a ser petites colònies agrícoles regides directament des de Sant Quirze de Colera i Sant Pere de Rodes, és evident que l’origen del nom de Sant Climent cal buscar-lo amb la cristianització que tendia a substituir amb noms de sants els noms preexistents tradicionals, que, en el nostre cas, és desconegut.

    La referència a Sant Climent ja es troba l’any 882: Villa Sti. Clementis, any en què Vilartolí consta com a Villari Tudelin i Ullastre com a Oleastrum. L’apelatiu Sescebes serviria per distingir-lo d’altres sota l’advocació del mateix sant, encara que el seu origen és de més difícil definició. Al Ceboleria del 1362, el seguirien el Sti Clementis de Sebollaria de 1691, i, posteriorment, en totes les èpoques, infinitat de variacions -o errors d’escriptura- en llatí, català o castellà.

    Ullastre prové del llatí “oleastrum”, i significa olivera borda. Vilartolí -Villari Tudelin- té l’arrel en un nom de persona, de procedència germànica.

    L’any 2002, i per tal d’aprovar oficialment l’escut heràldic de la població, la Societat d’Onomàstica Catalana va emetre un informe sobre la toponímia popular del mot Sescebes, responent a través de diferents autors. S’hi diu que: cebolleria és un abstracte derivat de cebolla o ceba, i que “Sescebes” deriva del mot llatí ipsas cepas, “les pròpies cebes”, “de les cebes”, referint-se a la planta herbàcia.

  • L'edat mitjana

    El Sant Climent de l’edat mitjana es caracteritza per ser una fortalesa d’importants dimensions que ja té agregats els llocs de Vilartolí, Ullastre i els Solers. Expulsats els àrabs i amb la clara independència dels comtats respecte als francs, la població queda repartida entre el Vescomte de Rocabertí, i el monestir de Sant Pere de Rodes, i a mans de les vicissituds polítiques, lluites dinàstiques i de territori, del Comtat d’Empúries.

    La muralla de Sant Climent va ser molt important en l’època medieval, ja que era l’única població de l’entorn que posseïa un recinte fortificat per a la defensa. A causa d’això es va produir un enfrontament amb la veïna població d’Espolla, el qual va obligar la intervenció de diversos reis catalans al llarg d’uns quants anys per a la seva resolució.

  • De l’agricultura als serveis

    Sant Climent Sescebes ha estat, des de sempre i fins fa relativament molt poc, una població d’economia rural, basada en l’agricultura i la ramaderia; fins i tot la poca indústria que s’hi va crear, estava vinculada al món rural. La situació va començar a canviar ben entrat el segle XX, quan la pujança del campament militar va donar peu a la davallada del sector agrícola que va passar a coexistir amb el comerç i els serveis.

    En aquesta economia, la família era una petita empresa, en la que podies trobar l’home fent carbó, la dona ensulfatant la vinya, i el fill amb el ramat. En general, les cases criaven caps d’aviram, feina encarregada generalment a les dones, mentre que els homes solien anar a jornal en les tasques de temporada. No cal dir que durant molts anys, l’ocupació principal era a l’entorn de la vinya: des del seu manteniment fins a l’elaboració i comercialització, amb el transport inclòs, del vi, passant per la verema, la gran activitat anual en la qual participaven tots aquells membres de la família que podien, dels més grans als més petits, i en la que s’ajudaven uns veïns amb els altres.

    Aquesta economia va patir durs entrebancs dels que en part es va poder recuperar (la fil·loxera de 1879, o la gelada d’oliveres el 1956) fins que la creació de la zona militar (1964), que va comportar l’expropiació del 62 % del municipi, va generar uns altres tipus de recursos vinculats a la restauració i els serveis. Això, que en aquell moment va ser vist per la majoria com un gran benefici, s’ha acabat demostrant negatiu, sobretot perquè en aquell moment de pujança, no es va saber -o no es va poder- consolidar cap iniciativa mirant al futur i així, un cop la base militar va reduir els efectius, sense una activitat aglutinadora potent, Sant Climent s’ha convertit en un nucli de petits serveis, en la que la majoria d’habitants actius treballen a les poblacions de les rodalies, especialment Figueres i La Jonquera.

  • Terra de vinya, i només de vinya

    La vinya va ser la principal font de riquesa de Sant Climent Sescebes fins al segon terç del segle XX. Les principals varietats de la vinya santclimentenca són la carinyena i el lledoner, i amb molta menys incidència, el macabeu i el moscat.

    En general es considera que el vi que produeixen les seves vinyes és de graduació i qualitat. Aquesta és una bona terra per a la vinya. I només per a la vinya, la qual s’estenia per tot el terme municipal, donava ocupació a gran nombre de la població al llarg de tot l’any, i a molta gent de fora en el moment de la verema. Uns dels documents més antics que es conserven al municipi són dos pergamins de la família Fabra, que relacionen la compra d’una vinya l’any 1305 en el propi poble i la compra, aquest cop el 1478, d’una altra vinya entre Masarac i Sant Climent.

    Dues plagues

    La viticultura ha passat de ser la principal activitat de Sant Climent, a quedar reduïda a la mínima expressió, entre altres causes per dues plagues que ha patit.

    • Fil·loxera

    El mes de setembre de 1879, es detecta per primera vegada a Rabós l’existència de ceps amb fil·loxera, un insecte paràsit que els acaba matant. Davant la disjuntiva d’arrencar els ceps i replantar les vinyes o emprar tota mena de remeis es va optar per la segona, i quan se’n volgueren adonar, tota la comarca estava infectada.

    La plaga era imparable i en poc temps Sant Climent s’havia arruïnat. No hi ha dades, poble a poble, del que va suposar la plaga per a l’Empordà. Però ens en donarà una idea les xifres extretes de l’arxiu del celler Carreras (avui Martí Fabra): L’any 1862, les vinyes les hi treballaven 22 parcers. El 1879, van ser 20; el 1884, 19 i el 1885, només 6. Les arrobes (una arroba = 11,502 kg) que van aportar els parcers també van disminuir: 1862= 472,5; 1879= 410; 1884= 405; 1885= 102.

    • La Flavescència daurada

    El 1996 apareix la flavescència daurada, una plaga que també prové de França i amenaça en ser tan devastadora com la fil·loxera. Inicialment, es detecta a Agullana, i especialment a Sant Climent que serà el municipi més afectat. Si la flavescència no va tenir tantes conseqüències econòmiques com la fil·loxera, és perquè atacava una superfície de vinya ja molt menor, i perquè es va actuar amb més decisió.

  • Oliveres i trulls

    La referència de Sant Climent Sescebes com a poble vitivinícola amaga una altra important producció de la localitat, la de les oliveres, que complementàriament va generar la creació d’una altra activitat, la dels trulls. Després del fred del febrer de 1956 el sector va patir un seriós revés, perquè moltes oliveres van morir pel fred i altres no van resistir les dràstiques podes que les van haver de fer, però malgrat això és una activitat que encara es pot veure al municipi tot i que no té punt de comparació amb el que hi havia hagut fins aquella data.

  • L'exèrcit

    La presència de l’exèrcit a Sant Climent Sescebes es remunta a molts anys enrere. El 30 de setembre de 1927 el Diario de Gerona publicava que havien finalitzat les maniobres militars fetes al terme municipal les quals es repetien cada any.

    La zona on es practicaven, segons El Autonomista de 12-10-32, era la zona limitada per la frontera francesa, la línia de ferrocarril a Portbou, la carretera nacional, N-II i la línia Campmany-Masarac-Llançà. El dia 14 d’aquell any es reuniren totes les forces, supervisades pel General Batet, a Sant Climent, per fer pràctiques amb foc real, al nord de la línia Vilartolí-Espolla.

    L’any 1946 el Comandant d’Enginyers Sánchez Jurado, va iniciar els tràmits per la constitució del primer campament, comprant uns terrenys a la riba dreta de l’Anyet, al NE del poble. S’hi van fer tres instal·lacions molt simples en forma de barracons (oficines, cuina i serveis) mentre que de 800 a 1.000 reclutes s’allotjaven en unes tendes de lona, que es desmuntaven després dels tres únics mesos a l’any (de març a maig) que durava la instrucció.

    L’any 1952 el Ministeri de l’Exèrcit va decidir comprar més terrenys per ampliar-lo i consolidar-lo, substituint paulatinament les tendes per barracons de fusta, així com millorant les instal·lacions generals amb infermeria, dutxes, nova cuina i menjadors.

    El campament es va convertir l’any 1964 en el Centro de Instrucción de Reclutas (CIR) número 9, l’únic que hi havia a la IV Regió militar, o sigui Catalunya. Aquesta decisió comportava moltes coses, però les que van tenir més incidència per a Sant Climent van ser la reforma del calendari d’instrucció que passava d’un a tres torns a l’any, i l’augment de reclutes per torn. De cop, al municipi, i durant tot l’any, hi residien uns 3.500 habitants més, la majoria dels quals al vespre tenien permís per sortir del recinte militar.

    El zenit de les lleves, eren les jures de bandera, l’espectacular signe puntual (quatre vegades l’any) del que vivia diàriament Sant Climent Sescebes, que en aquell moment tenia censats 915 habitants (1970). A les jures hi assistien els familiars dels soldats (fent un càlcul aproximat, unes 6.000 persones més), que col·lapsaven la població i, a l’hora de dinar, els pobles de les rodalies. També totes les carreteres i camins d’accés, i, fins i tot, en una època en què no hi havia ni l’autopista ni variants, i la N-II passava pel mig dels nuclis urbans, les cròniques recullen les grans cues de trànsit que es feien a l’interior de Girona i Figueres.

    El pla de modernització de l’exèrcit (META) de 1986 va fer desaparèixer el C.I.R com a tal. El 26 de setembre de 1997 el Consell de Ministres aprovava la creació de les primeres places de soldats professionals i la supressió del Servei militar obligatori.

  • La Guerra civil

    El 21 de juliol de 1936, a dos quarts de 2 del migdia, es va presentar a l’Ajuntament una representació del comitè de vaga de Garriguella, donant per cessat el consistori en trobar-se constituït, segons digueren, per representació majoritària aliena al Front popular d’Esquerres de Catalunya.

    El record que ha arribat als nostres dies, és que la confrontació no va ser d’una extremada violència, encara que, com arreu, molts amics es van trobar en bàndols diferents.

    El 21 de febrer de 1937 l’Ajuntament va acordar canviar el nom del poble, per Sescebes d’Empordà.

    A la retirada, l’Estat Major de l’exèrcit republicà va estar instal·lat uns dies a Can Vila i a Cal Rei.

    L’única persona assassinada a la població, va ser el rector, Mossèn Ramon Costa i Massot.

    Pel que fa al front, s’han comptabilitzat vint víctimes, una en l’exèrcit franquista, i les restants en el republicà (Punt diari, 22 de juliol de 1996).

  • La postguerra

    El 9 de febrer de 1939 va passar per Sant Climent un escamot de soldats “nacionals” a peu en direcció a Espolla. L’endemà va arribar el gruix de l’exèrcit, parant davant la farmàcia des d’on es va redactar “l’acta d’ocupació”.

    Després del 39 la vida era difícil arreu, però a Sant Climent, i especialment a Vilartolí hi havia molta feina. Econòmicament, la postguerra va passar per sobre el món rural, ja que, tot i el racionament, mai es va passar gana: els ous eren moneda, que es transformava en sucre, o altres necessitats. Altre cosa era la convivència, la de la immediata postguerra per alguns pitjor que els anys de guerra. Fins a l’octubre de 1955 es va necessitar el salconduit de fronteres, el qual s’havia de renovar cada mes.

  • Contraban i estraperlo

    De contraban, a Sant Climent Sescebes, confessen molts dels seus veïns, sempre n’hi ha hagut. Naturalment, es parla de temps enrere, quan les fronteres i les duanes tenien un altre significat que ara, i les dues complien la seva funció. És acceptat que els pobles de totes les zones frontereres, han viscut directament o indirectament d’aquesta activitat, a la qual s’han contraposat els representants de l’Estat que l’han de perseguir. Ha estat a Sant Climent Sescebes on tradicionalment hi ha hagut el “puesto” de la Guardia Civil, des del qual el cos controlava els pobles de la rodalia (Espolla, Capmany i altres) que no en tenien. La ruta dels contrabandistes passava pel Coll Forcat, a Sant Martí de l’Albera; en una nit, es podien fer tres jornals.

    Lògicament, no hi ha documentació sobre el contraban, encara que sí alguna referència de la premsa, alguna acta o sanció legal, i fins i tot un epigrama de Carles Fages de Climent: A Sant Climent, encara es diu que: “el contraban no és pecat. El que és pecat és deixar-se agafar”. Possiblement sigui per això, que un dels protagonistes del fet contrabandístic més famós ocorregut al poble, hi fos implicat, entre altres, el rector, per la qual cosa el poeta va escriure:

    Més salau que Marlon Brando,
    el rector de Sant Climent
    diu que feia contrabando
    molt catequístic. Amén.

    (FAGES de CLIMENT, Carles. Epigrames. Figueres. Brau edicions, 2002.)